Les formigues són unes bestioles que
tenen l’anomenada de ser faeneres i assenyades. I ho són de debò. No és el meu
propòsit el d’entrar a discutir ara aquesta qüestió. Però, de tant en tant,
tots solem fer alguna “becada” –com vulgarment se sol dir– i açò els passa d'igual manera als humans i als animals. L’exemple que examinarem és el d’una colla
de formigues que convertirem en les protagonistes de la present història, junt
amb un cuc que va demostrar que d’astúcia en tenia un carro ben ple.
Aquell assolellat matí de juny, les
nostres formigues arrossegaven cap a casa una delíciosa bresquilla. La
grandària de la menja, però, no permetia que travessara l’entrada del
formiguer. Per unanimitat van acordar eixamplar el forat. Tot seguit, van
demanar l’ajuda d’un cuc que andoiava per aquells verals: “Senyor, voldria
fer-nos el grandíssim favor de guardar-nos aquesta peça de fruita mentre
nosaltres treballem?”. L’animal va contestar sense cap vacil·lació: “Amb molt
de gust que ho faré, senyoretes. Vagen tranquil·les a la faena, que jo ja me
n’ocuparé! Els puc assegurar que la bresquilla queda en les millors mans.
Gràcies per la confiança que han posat en mi!”. Les formigues li van agrair la
seua amabilitat, una qualitat que resulta tan escassa en els nostres dies; tots
anem a la nostra i poc o no gens ens ocupem dels problemes dels altres. No ho
dic amb sentit crític, sinó únicament com una constatació d’allò que és més
freqüent en la vida social.
Però les intencions del cuc en
haver-se fet càrrec de la custòdia d’aquella bresquilla no eren bones, ans tot
el contrari. L’animaló, mentre aquelles pencaven de valent, va anar menjant-se
la fruita mosset a mosset i, quan la colla va tornar a arreplegar-la, només en
quedava el pinyol. No pots fiar-te ni de la teua ombra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada