Una de les protagonistes de la nostra
historia és una oronella, que acaba de tornar de les terres africanes on ha
passat l’estació rigorosa. El viatge ha estat esgotador, però ara no pot prendre’s
un descans: ha de refer el seu niu, un tant malmés per les nevades de l’hivern.
L’altra protagonista és una rabosa que, quan ha vist l’oronella arreplegant
brins d’herba i fang, la boca se li ha fet aigua tot pensant que aquesta au
torrada i adobada amb una picada d’all i julivert seria una excel·lent dinar.
––Estimada oronella, em permets que
siga sincera i et faça un comentari?
––D’acord. És bo saber coses.
––Fas molt mala cara. Se’t nota que
necessites reposar. Deixa de volar i conta’m com t’ha anat pel Sud.
L’au, però, no li diu ni pruna. Amb
dedicació i esforç, ella continua refent el niu. Tot i això, aquest silenci no fa
desistir la rabosa del seu propòsit:
––Amb tant de tràfec, segur que
tindràs fam i set. Per què no vens al meu cau i t’obsequiaré amb un magnífic
banquet? ––li proposa l’astuta rabosa.
––No, gràcies ––respon amb decisió
l’oronella––. Tinc les sobres de l’esmorzar i per res del món deixaria que es
perderen.
––Doncs, vine a menjar-te-les a la
meua llar, que és tan càlida i confortable.
––Què has dit? No t'he sentit bé. Em sap greu, però no puc escoltar-te i treballar al mateix temps. Si vols
continuar xarrant, enlaira’t i segueix-me volant mentre jo acabe la meua faena.
Una tal resposta fa que la rabosa
comprenga que l’oronella li ha guipat les intencions i que és millor deixar-ho
córrer. Hi haurà una altra ocasió més propícia.
