QUÈ FAREM DEL BURRO?

En certa ocasió, un burro es va convertir en motiu de disputa entre dos homes, i encara s'hauria d'afegir-hi que aquella bèstia no li pertanyia a cap d'ells perquè l'havien robada de l'estable del seu veritable amo. Sí, en efecte, eren una parella de lladres a qui els deien Janet i Janot. En una cruïlla, a la vista de tots els vianants, es van posar a discutir sobre el destí de l'animal amb paraules com aquestes:

-El millor que podem fer és vendre'l i partir-nos els guanys -deia el Janet.

-Ni parlar-ne! Si el venem, amb què transportarem la càrrega de la nostra pròxima acció? -feia notar el Janot.

-El futur ja vindrà quan haja de venir! Ara, en aquest precís moment, jo tinc una gran necessitat de moneda.

-No passes pena, amic meu, que de bon grat te'n prestaré.

-De la teua no en vull, perquè després em cobres un interés massa pujat. T'ho he dit clar?

-I tant que sí! Això em passa per ser tan noble. Tenia la voluntat de fer-te un favor, i mira com m'has tractat. Mala persona! Desagraït!

-I tu, escanyapobres! Usurer, més que usurer!

-Ja no vull fer companyia amb tu!

-Ni tampoc jo! 
-Eres una rata miserable!

-I tu encara ho eres més!

-Per què?

-Perquè eres més gros i més alt que jo; per això eres el doble de miserable.

Els lladres estaven tan capficats fent-se retrets que no es van adonar del que passava al seu voltant: un altre malandrí va aprofitar la situació i els va prendre el burro. No el van tornar a veure mai més.

L'ORONELLA I LA RABOSA

Una de les protagonistes de la nostra historia és una oronella, que acaba de tornar de les terres africanes on ha passat l’estació rigorosa. El viatge ha estat esgotador, però ara no pot prendre’s un descans: ha de refer el seu niu, un tant malmés per les nevades de l’hivern. L’altra protagonista és una rabosa que, quan ha vist l’oronella arreplegant brins d’herba i fang, la boca se li ha fet aigua tot pensant que aquesta au torrada i adobada amb una picada d’all i julivert seria una excel·lent dinar. 

––Estimada oronella, em permets que siga sincera i et faça un comentari?

––D’acord. És bo saber coses.

––Fas molt mala cara. Se’t nota que necessites reposar. Deixa de volar i conta’m com t’ha anat pel Sud.

L’au, però, no li diu ni pruna. Amb dedicació i esforç, ella continua refent el niu. Tot i això, aquest silenci no fa desistir la rabosa del seu propòsit:  

––Amb tant de tràfec, segur que tindràs fam i set. Per què no vens al meu cau i t’obsequiaré amb un magnífic banquet? ––li proposa l’astuta rabosa.

––No, gràcies ––respon amb decisió l’oronella––. Tinc les sobres de l’esmorzar i per res del món deixaria que es perderen.

––Doncs, vine a menjar-te-les a la meua llar, que és tan càlida i confortable.

––Què has dit? No t'he sentit bé. Em sap greu, però no puc escoltar-te i treballar al mateix temps. Si vols continuar xarrant, enlaira’t i segueix-me volant mentre jo acabe la meua faena. 

Una tal resposta fa que la rabosa comprenga que l’oronella li ha guipat les intencions i que és millor deixar-ho córrer. Hi haurà una altra ocasió més propícia.  

EL CORB I LA RABOSA

El corb era damunt d’una de les branques d’un vell roure. Amb el bec subjectava un enorme tros de formatge, que acabava de prendre –o més ben dit, furtar–  a una cuinera en un moment de distracció d’aquesta.

Quan era a punt de menjar-se’l, arribà la rabosa però no per casualitat, sinó guiada per la deliciosa flaire que aquella vianda exhalava. Ben disposada a apoderar-se del formatge, la rabosa encetà aquest parlament: “Oh, quin plomatge més bell us ha donat la Mare Natura! I quin ulls més bonics! Resplendeixen com si foren dues pedres precioses! És tanta l’elegància del vostre bec que amb tota justícia es mereixeria un llibre de versos! Quin greu em sap no gaudir d’inspiració poètica per composar-los jo mateixa!”.

El corb –que era un vanitós incurable– se sentia molt complagut escoltant aquells compliments. La rabosa, després de prendre una miqueta d’alé, continuà: “No conec el so de la vostra veu, però pense que deu ser tan meravellós com les altres parts del vostre cos. Em faria tan feliç poder-lo sentir!”. El corb no pogué resistir-se a aquesta petició. S’omplí el pit d’aire, obrí el bec i començà a grallar amb totes les seues energies. Com era d’esperar, el tros de formatge se li escapà del bec i anà a parar a la boca de l’astuta rabosa.  

EL CUC I LES FORMIGUES

Les formigues són unes bestioles que tenen l’anomenada de ser faeneres i assenyades. I ho són de debò. No és el meu propòsit el d’entrar a discutir ara aquesta qüestió. Però, de tant en tant, tots solem fer alguna “becada” –com vulgarment se sol dir– i açò els passa d'igual manera als humans i als animals. L’exemple que examinarem és el d’una colla de formigues que convertirem en les protagonistes de la present història, junt amb un cuc que va demostrar que d’astúcia en tenia un carro ben ple.

Aquell assolellat matí de juny, les nostres formigues arrossegaven cap a casa una delíciosa bresquilla. La grandària de la menja, però, no permetia que travessara l’entrada del formiguer. Per unanimitat van acordar eixamplar el forat. Tot seguit, van demanar l’ajuda d’un cuc que andoiava per aquells verals: “Senyor, voldria fer-nos el grandíssim favor de guardar-nos aquesta peça de fruita mentre nosaltres treballem?”. L’animal va contestar sense cap vacil·lació: “Amb molt de gust que ho faré, senyoretes. Vagen tranquil·les a la faena, que jo ja me n’ocuparé! Els puc assegurar que la bresquilla queda en les millors mans. Gràcies per la confiança que han posat en mi!”. Les formigues li van agrair la seua amabilitat, una qualitat que resulta tan escassa en els nostres dies; tots anem a la nostra i poc o no gens ens ocupem dels problemes dels altres. No ho dic amb sentit crític, sinó únicament com una constatació d’allò que és més freqüent en la vida social.

Però les intencions del cuc en haver-se fet càrrec de la custòdia d’aquella bresquilla no eren bones, ans tot el contrari. L’animaló, mentre aquelles pencaven de valent, va anar menjant-se la fruita mosset a mosset i, quan la colla va tornar a arreplegar-la, només en quedava el pinyol. No pots fiar-te ni de la teua ombra!