EL CORB I LA RABOSA

El corb era damunt d’una de les branques d’un vell roure. Amb el bec subjectava un enorme tros de formatge, que acabava de prendre –o més ben dit, furtar–  a una cuinera en un moment de distracció d’aquesta.

Quan era a punt de menjar-se’l, arribà la rabosa però no per casualitat, sinó guiada per la deliciosa flaire que aquella vianda exhalava. Ben disposada a apoderar-se del formatge, la rabosa encetà aquest parlament: “Oh, quin plomatge més bell us ha donat la Mare Natura! I quin ulls més bonics! Resplendeixen com si foren dues pedres precioses! És tanta l’elegància del vostre bec que amb tota justícia es mereixeria un llibre de versos! Quin greu em sap no gaudir d’inspiració poètica per composar-los jo mateixa!”.

El corb –que era un vanitós incurable– se sentia molt complagut escoltant aquells compliments. La rabosa, després de prendre una miqueta d’alé, continuà: “No conec el so de la vostra veu, però pense que deu ser tan meravellós com les altres parts del vostre cos. Em faria tan feliç poder-lo sentir!”. El corb no pogué resistir-se a aquesta petició. S’omplí el pit d’aire, obrí el bec i començà a grallar amb totes les seues energies. Com era d’esperar, el tros de formatge se li escapà del bec i anà a parar a la boca de l’astuta rabosa.  

EL CUC I LES FORMIGUES

Les formigues són unes bestioles que tenen l’anomenada de ser faeneres i assenyades. I ho són de debò. No és el meu propòsit el d’entrar a discutir ara aquesta qüestió. Però, de tant en tant, tots solem fer alguna “becada” –com vulgarment se sol dir– i açò els passa d'igual manera als humans i als animals. L’exemple que examinarem és el d’una colla de formigues que convertirem en les protagonistes de la present història, junt amb un cuc que va demostrar que d’astúcia en tenia un carro ben ple.

Aquell assolellat matí de juny, les nostres formigues arrossegaven cap a casa una delíciosa bresquilla. La grandària de la menja, però, no permetia que travessara l’entrada del formiguer. Per unanimitat van acordar eixamplar el forat. Tot seguit, van demanar l’ajuda d’un cuc que andoiava per aquells verals: “Senyor, voldria fer-nos el grandíssim favor de guardar-nos aquesta peça de fruita mentre nosaltres treballem?”. L’animal va contestar sense cap vacil·lació: “Amb molt de gust que ho faré, senyoretes. Vagen tranquil·les a la faena, que jo ja me n’ocuparé! Els puc assegurar que la bresquilla queda en les millors mans. Gràcies per la confiança que han posat en mi!”. Les formigues li van agrair la seua amabilitat, una qualitat que resulta tan escassa en els nostres dies; tots anem a la nostra i poc o no gens ens ocupem dels problemes dels altres. No ho dic amb sentit crític, sinó únicament com una constatació d’allò que és més freqüent en la vida social.

Però les intencions del cuc en haver-se fet càrrec de la custòdia d’aquella bresquilla no eren bones, ans tot el contrari. L’animaló, mentre aquelles pencaven de valent, va anar menjant-se la fruita mosset a mosset i, quan la colla va tornar a arreplegar-la, només en quedava el pinyol. No pots fiar-te ni de la teua ombra!