En
certa ocasió, un burro es va convertir en motiu de disputa entre dos
homes, i encara s'hauria d'afegir-hi que aquella bèstia no li
pertanyia a cap d'ells perquè l'havien robada de l'estable del seu
veritable amo. Sí, en efecte, eren una parella de lladres a qui els
deien Janet i Janot. En una cruïlla, a la vista de tots els
vianants, es van posar a discutir sobre el destí de l'animal amb
paraules com aquestes:
-El
millor que podem fer és vendre'l i partir-nos els guanys -deia el
Janet.
-Ni
parlar-ne! Si el venem, amb què transportarem la càrrega de la
nostra pròxima acció? -feia notar el Janot.
-El
futur ja vindrà quan haja de venir! Ara, en aquest precís moment,
jo tinc una gran necessitat de moneda.
-No
passes pena, amic meu, que de bon grat te'n prestaré.
-De
la teua no en vull, perquè després em cobres un interés massa
pujat. T'ho he dit clar?
-I
tant que sí! Això em passa per ser tan noble. Tenia la voluntat de
fer-te un favor, i mira com m'has tractat. Mala persona! Desagraït!
-I
tu, escanyapobres! Usurer, més que usurer!
-Ja
no vull fer companyia amb tu!
-Ni
tampoc jo!
-Eres una rata miserable!
-Eres una rata miserable!
-I
tu encara ho eres més!
-Per
què?
-Perquè
eres més gros i més alt que jo; per això eres el doble de
miserable.
Els
lladres estaven tan capficats fent-se retrets que no es van adonar
del que passava al seu voltant: un altre malandrí va aprofitar la
situació i els va prendre el burro. No el van tornar a veure mai
més.
